LA RECERCA A CATALUNYA, PROBLEMES I PERSPECTIVES
Resum de la Conferència “La recerca a Catalunya, problemes i perspectives”. Jornades de Recerca. Facultat de Filologia. Universitat de Barcelona. 3 d’octubre, 2007. Francesc Xavier Hernàndez Cardona.
EL MARC GENERAL.
Els inicis del segle XXI estan tipificats per la continuïtat de la revolució post- industrial i la transició cap a un sistema social i econòmic amb un protagonisme creixent del coneixement. La producció d’aliments i bens de consum que durant segles havien vertebrat el mercat cedeix centralitat als serveis, la qualitat de vida i el coneixement. La recerca i innovació en tot allò referent a optimització de processos productius, salut i benestar material continua essent determinant, però també guanya pes la generació de sabers en relació a la cultura i el gaudi; i més en un context revolucionari tipificat per la democratització de l’accés a la informació i el coneixement. En aquest marc de transformacions la recerca i la innovació, globalment considerades, i en definitiva, la generació de coneixement, passen a ser motor de les forces productives. No es exagerat afirmar que, a principis del segle XXI, la recerca es l’objecte i el subjecte de la Història.
Quin posicionament te Catalunya en aquesta nova etapa històrica? Quins son els principals condicionants? Quines son les principals problemàtiques?
Podem començar un diagnòstic destacant alguns trets quantitatius.
A l’Estat espanyol, en el darrer decenni, hom situa en un 76% els investigadors ubicats en el sector públic (Universitat, CSIC i símils) i un 24% en el privat. Les dades aproximades per Catalunya no son massa diferents, amb un 62% d’investigadors en el sector públic i un 38% en el privat. Diferent panorama presenten altres països com els EEUU amb un 82% en l’entorn privat i un 18% en el públic; o el Japó amb un 65% al privat i un 35% al públic. A la Unió Europea, tot i la desigualtat entre socis, la proporció mitjana es d’un 50% públic - privat. Tenim per tant, a Catalunya i Espanya, una piràmide invertida respecte a països punters en recerca, i una situació encara allunyada de les usuals europees, es a dir, un percentatge d’investigadors massa ancorat en el sector públic.
D’altra banda el nombre d’investigadors per cada 1000 habitants ocupats (OCDE, 2004, INE, 2004), es d’uns 4,9 a Espanya i 5,5 a Catalunya. Estem lluny de països com Finlàndia amb 18 investigadores. Contràriament, les nostres magnituds son similars a la mitjana europea, que es situa en uns 5,6 investigadores per 1000 habitants ocupats. No fa falta saber massa matemàtiques per deduir que a Catalunya el nombre d’investigadors ha de créixer en els entorns privats, i que, pel que sembla, som un país amb una molt alta proporció d’investigadors en el sector públic. Pel que fa a l’indicador de les patents, tot i la seva relativitat com indicador de productivitat científico-tecnològica, el posicionament de Catalunya i Espanya, està a la cua d’Europa, i d’una manera o altra això indica que la nostra recerca, falcada en el sector públic, te dèficit quant a capacitat de transferència del coneixement generat. De tot plegat se’n desprèn que l’impuls de la recerca i la innovació en els entorns privats es un dels principals reptes de futur a Catalunya. Per dir-ho d’altra manera, les estratègies d’impuls de la recerca han de passar, a Catalunya, per normalitzar el pes de la recerca en els entorns privats i singularment en les empreses. Òbviament la recerca en l’entorn públic s’ha optimitzar, i s’ha de potenciar una cultura de transferència en benefici dels entorns productius, però es a les empreses on s’ha de fer l’esforç més significatiu per incrementar el potencial de recerca i innovació del país.
RECERCA I ECONOMIA CATALANA
L’impuls d’una cultura de recerca i innovació en l’entorn productiu català implica un repte complex per tal de superar l’imaginari i la cultura industrials decimonòniques. El nostre país es tipifica per un domini de la petita i mitjana empresa; estructures que, per realitat i origen, podríem titllar d’arcaiques; ara però, amb la fallida de la societat industrial, es posen a favor dels corrents de la història. En la nova societat del coneixement s’endevina un fort protagonisme de la PIME. Un teixit productiu basat en la petita i mitjana empresa serà allò usual en el futur europeu. Per tant, el que cal, es optimitzar i modernitzar les nostres PIMEs de tradició vuitcentista per afrontar la nova etapa. Fins ara havia prevalgut el mite que la R+D+i solament podia fer-se a les grans empreses, però això està canviant. Avui les grans fàbriques son, als països occidentals, arqueologia industrial. La deslocalització i l’automatització dels processos de producció han esborrat les grans concentracions proletàries. Les empreses ja no s’amiden exclusivament pel nombre directe de treballadors de que disposen. En aquest context, i pel que fa a la recerca i la innovació, les PIMESs catalanes més que un problema de dimensions, en tenen un de cultura: un excessiu pes de l’imaginari i la tradició industrials que està condicionant la percepció del nou moment postindustrial que ha de fiar en la recerca per assolir alts valors afegits. En aquest context les estratègies a decidir corren el risc d’optar per patrons dels segles XIX i XX, en comptes d’inserir-se en els nous paisatges que dibuixa el segle XXI.
Cal tenir present que, des del segle XIX, la nostra indústria te una forta tradició de dependència exterior (el pioner Joan Güell ja va endegar la indústria tèxtil amb maquinari i tècnica britànics); i que esta mancada d’una cultura prou arrelada d’estímul de la recerca i la innovació, i aquestes son realitats perilloses.
La desorientació i la prevalença de l’imaginari industrial es palesa, també, en els models que se’ns proposen actualment des de l’entorn polític. Així allò que les autoritats catalanes, amb competències sobre recerca, ens presenten com a referents a imitar son, més aviat, miratges. El model territorial de recerca que sovint s’invoca, a tall d’exemple a seguir, es el finès, basat en la NOKIA i la fusta, (grans empreses i sectors prioritaris). Alhora el model sectorial somniat, invocat en les més estranyes crides, es el d’una indústria aeronàutica suposadament estratègica, però inexistent al país d’ençà la fallida de la Hispano Suissa després de la I Guerra Mundial. Cal dir que hi ha models territorials molt més propers des d’un punt de vista conceptual, fonamentats en la diversitat, que podrien ser més congruents amb la realitat catalana i les seves possibilitats realistes de futur. Així les opcions israelianes que combinen l’impuls de les TICs amb agrigenòmica, nanotecnologies, materials, etc. es fonamenten en sectors molt diversos, i bona part de les estratègies de supervivència política s’entenen, a Israel, com a subsidiàries dels èxits de la política de recerca. Per dir-ho d’altra manera, Catalunya hauria de mirar més cap al diversificat Israel que no cap al llunyà i boirós nord que ja veurem com acaba si la Nokia fa fallida.
La diversitat de sectors productius i d’empreses ha estat històricament, i és, la força de Catalunya. L’important es el dens i variat teixit industrial gràcies al qual l’economia catalana ha pogut sobreviure als més diversos ensurts (i només cal recordar la crisi del tèxtil… que havia estat el vaixell insígnia històric de la industrialització catalana). Cal entendre la PIME i la diversificació com un actiu i una oportunitat a potenciar i no com un llast anacrònic en el sistema econòmic català. El fet que la nostra galàxia productiva no depengui de poques empreses o un sol sector no es dolent, es un avantatge, un autèntic punt fort. Però per donar viabilitat i futur a aquesta diversitat cal, precisament, el valor afegit que confereix una cultura de recerca i innovació. El mite segons el qual la recerca de Catalunya s’hauria de centrar en l’aposta, exclusiva, en un o dos sectors no te cap fonamentació seriosa, ni empírica ni teòrica. El sentit comú indica que cal sostenir una recerca i innovació diversificades i transversals per tal de donar resposta a una economia plural. L’aposta de futur de la recerca i la innovació a Catalunya ha de passar pel suport a la diversitat. El seny ens a de situar més en una lògica darwiniana (indepèndencia del medi i les seves conjuntures) que d’especialitzacio lamarkiana (especialització en un medi).
Lògicament aquesta diversitat ha de tenir els seus referents rellevants (tal com passa a Israel). En el nostre cas el sector biomèdic, que compta amb importants actius quant a dimensió clínica, però que es dèbil quant a context industrial; l’agro-alimentari i agrigenòmic, amb moltes possibilitats reals de lideratge; el sector químic, relativament ben situat; els entorns més transversals com ara materials, genòmica i nanotecnología, etc.. Finalment caldria considerar també apostes en ciències socials, cultura i turisme (lingüística, patrimoni, economia, etc.) que al capdavall vertebren autèntics entorns industrials i de serveis en una perspectiva de segle XXI. Catalunya, a diferencia d’altres models, te l’oportunitat d’encarar de manera simultània diferents opcions. El que no es lògic es que tot el país giri a l’entorn de la via morta del sector de la construcció (les dretes i les esquerres, al camp i la ciutat…) amb poc valor afegit quant a recerca i innovació, i amb data de caducitat.
CRISI CULTURAL I OPINIÓ PÚBLICA.
El futur d’una política exitosa de recerca a Catalunya depèn, en bona part de les percepcions, actituds, i en definitiva de la sensibilitat que al respecte tinguin els ciutadans, i en aquest sentit tenim un dèficit important.
Catalunya, així com l’Estat espanyol viuen profundes crisis d’identitat i de valors a causa de les transformacions polítiques, materials i culturals derivades de la revolució post-industrial i de la construcció d’una nova unitat política i de mercat a Europa. La terrible crisi està comportant un declivi identitari que es palesa en la poca competitivitat de la cultura catalana.
Com a l’Edat Mitjana Catalunya assoleix un paper de Marca carolingia, una nova frontera, un espai de transició entre Europa i Àfrica (i el denominat Tercer Món). Es un moment de grans oportunitats però també de grans riscs. Cal una fonamentació sòlida per afrontar els desafiaments. En el nostre lloc extrem els valors de la modernitat il·lustrada haurien d’estar en primera línia, per tal de procedir a incorporar les noves aportacions ètniques i culturals a l’entorn de referents clars, però això no passa. Contràriament l’aculturació sistemàtica i el menyspreu de la cultura catalana esdevé una praxis generalitzada que busca coartades en fantasies de multiculturalitat. Les variables cronofractals de les herències de civilització estructurants de la nostra cultura son actius que es perden per moments. Els valors de la modernitat il·lustrada europea (racionalitat-ciència; racionalitat política-democràcia, fraternitat, idea de progrés, etc.) estan en retrocés. No hi ha, per tant, una consideració dels valors inherents a la racionalitat i la praxis científica com a opcions de vida. D’això se’n desprèn un menyspreu o infravaloració de la recerca per part de l’opinió pública. D’altra banda els valors de la racionalitat democràtica també estan deteriorats i deformats pel sistema polític i cultural derivat de la segona restauració borbònica. El complex monàrquic-constitucional espanyol, dissenyat per perpetuar els valors del franquisme, implica l’erosió de les conquestes de la modernitat i per tant del paper de la ciència. En aquest context no es d’estranyar la percepció negativa del científic per part de l’opinió pública, com a destructor del medi ambient, torturador d’animals, bel·licista, etc.. Els científics, els investigadors estan fora del món dels mitjans de comunicació de masses, no existeixen, ni a la radio ni a la televisió catalanes, ni en els indicadors que suposen els serials, políticament correctes, que reflecteixen o estimulen imaginaris col·lectius (llevat del cas, intel·ligent de “Porca Misèria”). Els científics i els mestres haurien de ser valorats com a ciutadans d’elit, “els llums de la República” que haguessin dit als anys 30. Avui son ciutadans sense prestigi social. Difícilment podrà avançar la recerca sense plans nacionals de comunicació científica i sense polítiques que estimulin la comunicació, difusió i didàctica de la ciència. La cultura de socialització del coneixement es fonamental en tots els seus aspectes i, a hores d’ara, no la tenim.
Els empresaris també menystenen el problema. A tall d’exemple una institució com la Fundació Catalana per la Recerca i la Innovació, que en teoria hauria de vetllar per la comunicació i promoció de la recerca en els entorns empresarials es manté de manera gairebé en exclusiva a partir del finançament de la Generalitat, es a dir sense aportacions de les empreses privades que teòricament la impulsen.
De tot això se’n desprèn que sense una opinió pública conscient del que ens juguem en recerca, que a Catalunya com hem dit no existeix, difícilment podrem impulsar polítiques ambicioses. Aquest es doncs un dèficit molt important agreujat per la demolició i fallida generalitzada i persistent del nostre sistema educatiu que provoca endemés un blocatge estructural de fons quant a optimització dels recursos humans del país.
ELS EMPRESARIS.
Com hem assenyalat els empresaris industrials compten amb una tradició cultural de dependència científico-tecnològica de l’exterior. Son pocs els que consideren necessari o útil promocionar, directament, activitats de recerca o innovació. D’altra banda, pel que fa a la col·laboració amb investigadors universitaris, mantenen una posició d’escepticisme i desconfiança. Possiblement la suspicàcia te fonamentació atès que els plantejaments dels investigadors universitaris del nostre país segueixen objectius i lògiques acadèmiques medievalitzants (potenciació del currículum per assolir hegemonia universitària) no necessàriament congruents amb els interessos empresarials (potenciar la competitivitat i productivitat). Sovint hi ha, en els entorns polítics, la percepció naïf que els universitaris fan recerca bàsica i que aquesta no es útil per als empresaris que el que necessiten es recerca aplicada. La problemàtica és molt més complexa. Probablement estem davant de cultures que parteixen de tradicions diferents o paral·leles i que fins ara no han trobat un espai de coincidència o relació útil.
Pel que fa a la incentivació fiscal de les activitas de R+D+i Catalunya no ha sabut trobar encara iniciatives viables. Contràriament a l’estat espanyol, la promoció de la recerca, a partir de la incentivació fiscal, és interessant, però poc operativa a causa de la lentitud de la gestió i la burocràcia feixuga. A més a més sovint hi ha el risc que els dictàmens de les agències de certificació no siguin respectats per hisenda. D’altra banda els programes d’estimulació de la R+D+i es plantegen de manera gairebé exclusiva en una perspectiva industrial tradicional, interessants per muntar ferreteries (útils si el sentit de: cargols, mayeria i tirafons) però poc flexibles per empènyer indústries del segle XXI basades en serveis o coneixement.
Tot plegat els estímuls son deficitaris, però el més determinant és la pervivència d’una cultura industrial defensiva, ancorada en la producció material, que no refia en la recerca ni es planteja la producció d’intangibles. Hom pot afirmar, amb absoluta seguretat, que la promoció de la recerca no es avui una problemàtica que faci perdre els nervis a la immensa majoria dels nostres empresaris.
LES UNIVERSITATS.
Es una obvietat que els universitaris son actors importants en el camp de la recerca. Un 40% de la seva dedicació s’imputa a activitats investigadores. Les universitats son institucions amb clarobscurs que tenen assegurat el dia a dia a partir de les aportacions de l’administració. No depenen dels encàrrecs de recerca que puguin arribar des d’àmbits productius. La recerca que fan ni es subordina ni està necessàriament relacionada amb les empreses o administracions, i això no es estrany atès que els investigadors no han de dependre dels dictats polítics o econòmics (el model soviètic va ser un exemple del fracàs de pretensions d’aquesta mena). I no podria ser d’altra manera, la recerca sempre ha de ser lliure i independent en qualsevol de les seves variants. Sense llibertat no hi ha resultats. Tanmateix la recerca, per definició, te aplicacions. I encara podríem afegir que no hi ha recerca aplicada sinó aplicacions de la recerca. I aquí hi ha el gran forat de la nostra cultura universitària. Globalment, i tot i les excepcions (sectors de la Politècnica, UB, UAB…), en poques ocasions es pensa en la necessitat de socialitzar o aplicar els sabers generats per la recerca. Sovint els universitaris entenen la recerca com una entelèquia que es justifica en si mateixa. A les universitats encara predomina una cultura naïf anti-empresa. Els pocs ponts existents entre recerca universitària i empresa sovint son objecte de menyspreu i més aviat es consideren, en els currículums, com a demèrits. Les instàncies d’avaluació, que regulen la promoció acadèmica, tampoc valoren de manera suficient les trajectòries de col·laboració amb empreses. D’altra banda la legislació es poc àgil i no es fàcil compatibilitzar activitats a la universitat i a l’empresa. El sistema no estimula ni la relació ni el transvasament entre entorns públics i privats de recerca i innovació.
A tot això cal afegir la poca productivitat científica de la nostra nombrosa comunitat d’investigadors públics, universitaris o no. Som un dels països que te una ratio més gran de professors per estudiant universitari, però, pel que sembla, això no es tradueix en una major i més eficaç dedicació en els àmbits de recerca. La productivitat es escassa quant a publicacions de qualitat però també es manifesta en la irrisòria quantitat de spin-off i patents que es generen des de les universitats catalanes i que evidencien el baix nivell de cultura productiva i de relació amb les empreses. Els abrandats discursos que sovint maneguen els nostres rectors respecte a la política de transferència son una bravata, sense avals i sense resultats en les polítiques internes de les universitats. El que domina el panorama en aquest entorn son les idees curtes i instruments lents, ineficaços o desiguals (OTRIS, Parcs Científics, Oficines de Patents, Fundacions, Xarxes, etc.).
Aquesta singular cultura, o acultura, també es fonamenta en la manca, a diferents nivells, d’una política d’incentivació de la recerca. Sovint les mateixes universitats desenvolupen una praxis de depredació contra els pocs grups que generen riquesa, a partir de projectes competitius o de convenis amb empreses. Al seu torn l’administració catalana solament ha endegat algunes tímides i desiguals mesures per donar suport als grups o investigadors més competitius, o amb més incidència en els entorns productius.
La política dels nostres rectorats no sempre obeeix a criteris racionals. Massa sovint es manifesta amb una actitud respectuosa envers els mandarins i clans acadèmics, i aquests, amb una praxis vuitcentista, no acostumen a estar sensibilitzats per la recerca adient al segle XXI.
Un altre factor que debilita el desenvolupament de la recerca es la poca planificació i l’excessiva dispersió dels centres universitaris. Catalunya no pot sostenir set universitats dignes de tal nom. Sovint els centres universitaris no s’entenen com un element instrumental al servei de l’eficàcia, el progrés, el desenvolupament, etc., sinó com un element de prestigi tribal o com un factor de dinamització urbanística. Així cada ciutat mitjana confia a invertir en ciment aprofitant la construcció de campus, parcs científics i símils. Casos com els de la Universitat de Vic, la creació de la qual va ser unànimement aplaudida al Parlament de Catalunya, i que te una activitat de recerca nul·la, son prou representatius i esperpèntics respecte de les pretensions universitàries de les capitals comarcals catalanes. En aquest context els nostres rectors i rectorets es converteixen en senyors de la guerra, que tenen com a únic objectiu fer créixer indefinidament les seves institucions. Sovint Catalunya acaba pagant la formació dels alumnes d’altres comunitats autònomes que son els que acaben omplint les aules d’alguns dels centres poc justificats. La recent decisió, més que discutible, d’ubicar estudis de medecina a Girona per a la formació d’estudiants gallec-portuguesos i altres col·lectius peninsulars es un exemple, escandalós, en aquest sentit. El centrifugat de centres que esquitxa la geografia d’una ciutat petita com Lleida, també il·lustra sobre com un projecte universitari es supedita a una desordenada planificació urbanística.
La recerca exigeix operacions de concentració de científics en espais de referència singulars (els casos dels EE.UU. i europeus son prou coneguts). La política de dispersió te lògica per a petits centres que treballin sobre el territori, però no per a facultats o centres de recerca.
L’ADMINISTRACIÓ DE L’ESTAT.
Les estructures de l’Estat identifiquen el problema tumoral que suposa la manca de una cultura de transferència i de relació universitat-empresa. Els plans “nacionales” de recerca i innovació evidencien que el problema es reconeix, tanmateix, i a hores d’ara no s’han esmerçat massa esforços per buscar solucions . Mentre, el que si que s’ha fet històricament, i també en els darrers temps, es aplicar una política discriminatòria per tal de dislocar i frenar el pes de la recerca a Catalunya. Així les inversions del CSIC han estat històricament insuficients. La creació de grans infrastructures científiques i tècniques, de vegades, s’ha impulsat, però amb condicions draconianes de cofinançament (Sincrotró, BSC,…). Gairebé s’ha produït una contradictòria situació inversa a la demanada, la comunitat autònoma ha passat a ser cofinançadora, amb gran sacrifici i esforç, de les grans infrastructures que hauria de sostenir l’Estat. Tanmateix en la distribució d’aquests equipaments també s’han produït greuges significatius com ara la decisió d’instal·lar el microscopi Titan a l’Aragó, quan la UB es la principal potència de l’estat en microscopia. Tanmateix hom podria argumentar que fins ara Catalunya s’ha beneficiat, de manera desproporcionada, en les convocatòries de projectes competitius, i que amb el 18% de la població ha superat amb escreix la captació de més del 20% dels recursos posats en joc. Aquesta porta, però, es tancarà aviat atès que el nou pla “nacionales” obre la porta a la possibilitat d’aplicar criteris de cofinançament de comunitats autònomes en les convocatòries competitives promocionades per l’estat. No cal ni dir que l’assignació de recursos financers diversos i discrecionals (fons FEDER) son aplicats directa i alegrement des de Madrid, per tal de sadollar el que allí en diuen desequilibris territorials. D’aquestes casuístiques i d’altres se’n desprén que la recerca a Catalunya no ha tingut un suport decidit per part de l’Estat i que més aviat ha tingut l’Estat al marge o en contra. Aquesta variable no sembla que hagi de canviar en els propers temps, i menys quant ni l’Estatut ni el govern Montilla han definit un marc de referència clar per a les activitats de recerca a Catalunya.
L’ADMINISTRACIÓ DE LA GENERALITAT
Amb els consellers Andreu Mas-Colell i Carles Solà la Generalitat va arribar a bastir un projecte implícit, i fins i tot explícit, que generava un model de recerca propi per Catalunya. Mas-Colell va obrir la porta a la creació d’instituts de recerca de qualitat, bastits i gestionats a partir de fundacions privades o consorcis, i amb participació de les universitats i de la Generalitat. Carles Solà va continuar la política de centres propis. Dels 12 centres inicials es va preveure assolir un horitzó de 50, que havien de constituir el puny de la recerca a Catalunya. Els centres, tot i la participació pública, es gestionaven amb molta agilitat i amb criteris d’excel·lència i eficàcia. La impressionant capacitat de retorn d’aquests centres, i l’impacte que van aconseguir en poc temps avalava l’encert de la proposta. Al seu torn en el període Mas-Colell es va impulsar ICREA, instrument de captació de talents, l’AGAUR com instrument àgil de gestió de convocatòries, i les Distincions per promocionar la intensificació de la recerca a les universitats. En temps del conseller Solà es van perfilar els itineraris de la carrera investigadora i el reforçament d’ICREA. Aquestes mesures s’havien de completar amb una Llei de la Ciència que donés cobertura a la congruència del sistema català de recerca, i que donés pas a la creació de l’ANARCA (Agència Nacional de Recerca de Catalunya) que es plantejava, de manera accelerada i en una primera fase, a partir del remodelatge de l’AGAUR. L’Agència, s’inspirava en el Max Plank (i Franhoffer) i havia de coordinar i financiar les fundacions i consorcis associats. Naturalment aquesta iniciativa que apuntava a l’afermament d’un sistema català de recerca i innovació a Catalunya es veia amb desconfiança per part de l’administració central. Igualment comptava amb una oposició, no explícita, per part de les universitats catalanes, deleroses de mantenir el màxim monopoli sobre els fons de recerca, i que toleraven malament que la Generalitat dediqués recursos per bastir un sistema paral·lel i alternatiu de recerca.
Naturalment tota aquesta política que tenia com objectiu bastir un sistema català de recerca pivotava a partir de la conquesta que havia significat la constitució, a la Generalitat, del Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació, un dels encerts més clarividents del president Pujol.
ADMINISTRACIÓ DE LA CIUTAT
El paper de Barcelona, com a pol de referència de Catalunya, en qüestions de recerca, es important. La ciutat podria haver tingut una política específica per fer de la generació de coneixement un motor econòmic, de desenvolupament i al capdavall de transformació de la ciutat. Contràriament les accions han estat desiguals. No hi ha hagut una política decidia de recolzament del paper urbà de les universitats. Sovint s’han plantejat quimeres inversemblants com ara el trasllat de l’Hospital Clínic. Finalment la principal aposta de l’Ajuntament, en relació a la recerca i la societat del coneixement, ha estat la creació del districte 22@. Però la estratègia que ha menat a l’operació s’ha pensat amb criteris urbanístics abans que de promoció de la recerca, en el que ha estat una lamentable inversió de termes. El 22@ no ha estat un projecte de promoció de la recerca amb implicacions urbanístiques, sinó un projecte urbanístic (amb un bon biaix especulatiu) que ha volgut subordinar i aprofitar el despegament d’activitats de recerca. Així la instal·lació de centres universitaris i instituts de recerca s’ha pensant més com un negoci per sadollar interessos de promotors i constructors, que no pas per estimular la creació, a la ciutat, de referents forts en investigació. En paral·lel i en el mateix sentit caldria considerar projectes com ara el Fòrum de les Cultures, que lluny potenciar un focus generatriu de noves indústries del coneixement, amb l’oportú flanquejament d’activitats de recerca i innovació, va acabar essent una ofrena a la glòria de cimenteres i constructores. Invertir en totxo i ciment abans que en cervells i cultura esdevé la consigna hegemònica de la misèria intel·lectual que governa la ciutat i una praxis llastimosament estesa a tot el país.
SENSIBILITAT DE LA CLASSE POLÍTICA.
La sensibilitat política respecte al paper motòric de la recerca es un factor important. Sovint la política de recerca es pot entendre com el mirall on es projecten les ambicions de futur i les apostes estratègiques d’un projecte social o polític. Al respecte, i a tall d’exemple, solament cal recordar la vessant de pugna científica que va tenir la Guerra Freda, i com el desenvolupament científic ha estat considerat icona de prestigi dels projectes polítics més diversos. En aquesta dinàmica, i en els darrers temps, la classe política catalana sosté un comportament dispar. Formalment comença a ser usual un discurs que atorga importància a la promoció de la recerca i la innovació. Però aquest discurs es poc més que pura xerrameca, ja que l’argumentari es incongruent amb la brutal dissolució i esquarterament del DURSI. Aquest fet, així com les polítiques regressives endegades en els darrers mesos evidencien que la sensibilitat de la classe política catalana envers la recerca es molt baixa, si es que existeix. I aquest desinterès no es aliè a la feble qualitat intrínseca de la nostra classe política. La misèria intel·lectual que governa el país te responsabilitats en la davallada de la política de recerca. El peculiar sistema polític espanyol, compromès a perpetuar els valors neo-franquistes en una democràcia de baix perfil, i a partir d’una monarquia i constitució reaccionaries, no es aliè al triomf d’una classe política indocumentada. El sistema polític català no s’escapa d’aquesta casuística, ans al contrari, la magnifica amb perfils propis. D’altra banda la incrustació d’inútils, insegurs per natura, en l’administració entrebanca la presa de decisions i la gestió (i en aquest sentit el DIUE es exemplar). Els càrrecs amb responsabilitat política, que no els treballadors de l’administració, estan conreant una administració lenta, ineficaç i sense criteris estratègics que no ajuda a desenvolupar una política de recerca ambiciosa.
PERSPECTIVES
De tot plegat se’n desprèn una realitat desigual pel que fa al sistema català de recerca i innovació i les seves perspectives en un futur immediat. D’entrada cal assenyalar el col·lapse del model “nacional” de recerca endegat per Mas-Colell i Solà. Aquest intent ha quedat estroncat en diferents etapes. Primer la dissolució i deconstrucció del DURSI en el darrer període del govern Maragall i exercint com a enterrador el conseller del Pozo. Posteriorment el projecte va ser minoritzat per la política obstruccionista del conseller d’economia Castells, entestat a restringir la creació de fundacions i consorcis dedicats a la recerca i a sabotejar el finançament dels centres de recerca. Finalment el cop de gràcia l’han donat el Conseller Huguet i la Comissionada Blanca Palmada. Huguet ha acabat de dislocar totalment, i a canvi de res, les estructures de gestió de l’administració vinculades a la recerca i ha estat incapaç de bastir un projecte global i alternatiu.
En els darrers temps i entre d’altres pràctiques hem pogut constatar :
· Inexistencia d’un projecte de recerca i innovació.
· Incompliment en els compromisos i les previsions d’inversions en recerca establerts pel Pla de Recerca i Innovació de Catalunya.
· Incapacitat per assolir els compromisos d’inversions en recerca aconsellats per les institucions europees.
· Frenada del Pla d’Infrastructures de Recerca, que havia de pal·liar necessitats i dèficit quant edificis i equipament.
· Afebliment o liquidació del model català de recerca basat en la creació de fundacions i consorcis.
· Paralització de la creació de nous centres de recerca (desestimació dels projectes ja endegats).
· Ralentització dels centres de recerca ja existents (amb la consegüent pèrdua d’imatge i competitivitat).
· Frenada total a la creació de centres d’Humitats i Ciències Socials, fins i tot vulnerant iniciatives que ja estaven en marxa.
· Retirada del finançament a expedicions i missions catalanes a l’exterior (Uzbekistan, Tunissia…). Visió provinciana i localista de la recerca.
· Aturada d’iniciatives d’expansió de la recerca en el territori, com ara el programa d’Estacions Territorials de Recerca.
· Paralització (a canvi de res), de la Llei Catalana de la Ciència i la Tecnologia.
· Incapacitat de tirar endavant un “Pacte Nacional per la Recerca i la Innovació” que s’hauria d’haver implementat durant el primer any del nou govern.
· Manca de política coherent respecte a la relació entre centres de recerca i universitats.
· Claudicacions respecte als criteris d’excel·lència davant dels interessos locals d’alguns rectors. Política d’entreguisme dels centres de recerca a la endogàmia universitària (amb el precedent clar de l’ICAC de Tarragona).
· Fossilització de la carrera investigadora.
· Incapacitat per impulsar noves dinàmiques quant a avaluació i promoció de la recerca.
· Submissió a les directrius de Madrid en els nous plans de ciència i tecnologia. Ineficàcia de la negociació amb Madrid.
· Incapacitat per establir una política coherent de transferència de coneixement. · Incapacitat per impulsar una política de recerca en el marc de l’empresa i especialment de la PIME · Debilitat en les iniciatives i pràctiques de clusterització a l’entorn de sectors productius estratègics.
· Incapacitat per prendre decisions i dirigir la gestió del dia a dia. Malbaratament dels bons recursos humans de que disposa l’administració.
Tot plegat sembla que el període Montilla, Huguet, Palmada es caracteritzarà, quant a recerca, per la manca de projecte, i per una política quotidiana de vol gallinaci que tindrà, sense dubtes, repercussions negatives, en el futur del país. Si res no ho impedeix estem a punt de perdre un altra oportunitat històrica.
